A SMALL STEP FOR MARÇAL BUT A GIANT STEP FOR HIS USE OF NEW TECHNOLOGIES

This is a web log or a "blog". It is a kind of diary that anybody can read because it is placed in the Internet, in a web site with the following adress:
http://marcal.blogspot.com
I am not an English native speaker therefore there will surely be spelling and other language mistakes in this blog. I hope that as the time goes by the number of mistakes will steadily decrease. One of the reasons why I am in Northern Ireland is to improve my English skills and I have a firm determination to succeed.
I am thankful to the teacher of the subject New media and society, Mr. Dan Fleming in the University of Ulster. This web log would not have been possible without his lessons. In fact, I learned what a blog is during his lessons and this is a class exercise. That is the reason why most of the contents on this page will be about the subject, at least until the end of this semester (January 2002). But there may also be a report of some of my experiences in Northern Ireland in this blog.
I think this subject will bring me the opportunity to learn something I am very interested in. I feel very motivated to learn as much as possible about computers to use their capabilities according to my needs.
I enjoyed the first lessons of Mr. Fleming further more than what I expected. I find a good idea to teach about new technologies placing them within their historical background. This teaching system of setting the computer in its context avoids one of my initial fears about this subject: to feel lost among jargon. I am looking forward to not feeling ignorant anymore when hearing about what computers can do.
I really think that everything I will learn in this subject will be very useful and will help me to control the great potential the computers have and I am looking forward to it.

I would like to warn that the contents of this blog are personal opinions, so in case someone may not agree with them or may feel that these opinions hurt their sensibility I do not feel responsible for it.

I dedicate this blog with all my love to Krisztina Tötös, my girlfriend and my best friend.

Tuesday, 22 October, 2001
This is the story of my latest hollidays, last summer. Unluckily it is not in English but in Catalan. You can do three things with it if you don't know Catalan. The best thing to do is to learn Catalan. Another thing you can do is to look for a translator machine; you can find one in the web site http://www.dgc.esor in www.softcatala.org. The last thing you can do is leave the story and read forward.

Rally Escandinàvia: aventura nòrdica sobre quatre rodes.
Records i impressions del viatge
Des de la meva habitació en una casa llogada a estudiants a Portrush no puc deixar de sentir dins meu la remor dels records que ha deixat el viatge d’aquest estiu. Me n’adono que l’experiència viscuda aquestes vacances ha deixat un rastre profund en el meu interior, unes roderes marcades dins l’ànima que mostren per sempre més els dibuixos gravats dels seus neumàtics. Potser el temps difuminarà el contorn d’aquests dibuixos i el seu perfil s’anirà modificant per altres experiències i altres viatges que sens dubte també deixaran les seves traces. Però el que és segur és que el darrer viatge m’ha ensenyat un munt de coses que duraran per sempre i que probablement tinc vivències per païr durant encara un bon temps.
Una aventura s’acaba i una altra ja comenca. Portrush és un poble situat en un petit tros de terra que entra i fa pessigolles al mar del Canal Nord, a l’extrem septentrional d’Irlanda del Nord. Per la finestra del dormitori veig l’oceà i la costa fabulosament escarpada i verda d’aquestà màgica illa que és Irlanda. Magnífica vista. Però mentre els ulls es perden en l’alternança monòtona del blau del mar i de les franges blanques d’escuma de les ones contínuament en moviment, i les orelles s’emplenen de la remor fresca i hipnòtica de la mar, els records fugen en aquest clima de pau cap a uns dies plens d’emoció i d’agitació, curulls de descobriments, on la meva xicota Krisztina i jo devoràvem quilòmetres sense parar cada dia i tot l’entorn, el paisatge que podien veure els nostres ulls, es feia fugisser sota les rodes del nostre cotxe per anar a parar a la galeria d’imatges, impressions i records de la nostra memòria.
Es increïble el munt de coses que vam veure, vistes increïbles que només contemplàvem durant uns segons i de seguida deixàvem enrera. 6.000 quilòmetres són molts quilòmetres i 14 dies per recorrer-los en cotxe a través de carreteres tortuoses i estretes són molts pocs dies. Sobretot quan hi ha tantes coses entre quilòmetre i quilòmetre, tants racons que voldries saborejar durant una bona estona, impregnar-te de la seva màgia i grandiositat i finalment fotografiar-los per poder compartir, només en la mesura del possible, l’experiència amb els teus amics. O senzillament per robar un tros del paisatge i endur-te’l cap a casa per tenir l’oportunitat de disfrutar d’aquella bellesa en altres moments, quan la grisor i la duresa estressant de la ciutat et consumeix i t’apaga la flama de colors del teu interior. Però no teníem prou temps per aturar-nos cada vegada l’estona que desitjàvem. Així que l’únic remei que ens quedava era obrir bé els ulls per tal d’enregistrar voraçment els regals que ens oferia aquella naturalesa exhuberant durant uns instants, abans de ser substituïts per noves imatges que apareixien a l’abast de les nostres mirades, que recollien tot el que podien endur-se com a botí del viatge. I un cop conclòs, tenim tot els temps del món per anar desfilant amb plaer el cabdell dels records i anar redescobrint i admirant el tresor robat i guardat en les àmfores del nostre interior impregnat d’imatges i sensacions. Recordar, explicar i compartir: una forma d’assaborir els fruits d’un viatge ric en experiències.
Així doncs em decideixo a escriure la història del nostre viatge. Però també de les seves conseqüències. De fet són dues històries, l’una de les conseqüències del viatge i l’altra del viatge pròpiament. Però les dues històries es superposen i s’enllacen contínuament, fins a convertir-se en dues cares inseparables de la mateixa moneda, en el jing i el jang, en l’aiguabarreig dels fjords, on la sal i la dolçor es dissolen per formar un pou d’aigües pacífiques però denses i profundes a la vegada. I tan bon punt em poso a explicar l’una, l’altra sempre apareix sense avisar.
Les conseqüències del viatge és potser la part que més m’ha marcat, el record que més m’acompanya i més intensament. És com un vidre esquerdat en primer pla, a través del qual veig la resta d’imatges que guardo del viatge, que se m’apareixen distorsionades i borroses per l’esquerda. Com el vidre trencat d’un cotxe que sembla que tingui tot de gotetes d’aigua al damunt o una teranyina d’aranya gegant enganxada.
Miro el mapa d’Europa que tinc penjat a la paret de l’habitació i me n’adono que Portrush està a la mateixa latitud que el sud de Suècia, el país on va aterrar el nostre avió després de fer una escala a Bruxel·les. I només és un paral·lel més a baix que Oslo, la ciutat on es pot dir que va començar la nostra aventura nòrdica. Va ser allà on vam passar la primera nit després de llogar el cotxe amb el qual vam arribar al Cap Nord després d’haver fet 5.000 quilòmetres i amb el qual pensàvem creuar Finlàndia de nord a sud fins arribar a Hèlsinki, si no hagués estat que….
El vidre esquerdat a través del qual veig els records del nostre Rally a Escandinàvia no desapareix, però, quan centro la meva mirada en el present, en l’activitat quotidiana del dia a dia. I és curiós, les esquerdes sembla com si formin el dibuix d’unes lletres que puc llegir: R E M O R D I M E N T. Sí, posa això. Són doncs, els remordiments, el sentiment de culpa el que m’acompanya gran part del dia.
Puc recordar què pensava el dissabte dia 28 de juliol assegut tot sol a l’autocar que em portava de Tornio (nord de Finlàndia, a la frontéra amb Suècia) a Estocolm. L’endemà havia d’agafar l’avió que em tornava a casa, a Barcelona. Era el final d’un viatge, les vacances s’acabaven i el dia següent començava a treballar:
“Pensar en el viatge em costa molt. Els records són llunyans i haig de fer un esforç memorístic perquè es facin visibles, haig de submergir-me en un món que forma part del passat, enterrat sota la capa més present –a tota hora- de l’accident. La Krisztina estirada en un llit de l’hospital, lligada amb tubs i amb la cara apagada, adormida pels calmants i pel cansament del dolor ininterromput, que es fa etern. Cap imatge anterior del viatge pot ocupar la pantalla del meu cervell fins que la Krisztina s’aixequi d’aquell llit-presó i junts recordem i revivim de nou les experiències compartides. Ara bé, encara que la Krisztina es llevi i deixi enrera el llit i els dolors, la imatge de l’accident, el cotxe destrossat i les seves conseqüències no deixarà de fer-me visites intermitents i recordar-me la gravetat del fet i, sobretot, què més encara hauria pogut passar si haguéssim tingut menys sort.
A tall de sumari sí que podria enumerar els esdeveniments que van passar. Però seria com qui llegeix una llista de paraules buides que no li desperten cap vivència.”
El viatge no va acabar de la mateixa manera que va començar. Va ser un desenllaç totalment imprevist i indesitjat i com més desitjo que les coses haguessin anat d’una altra manera més me n’adono de la impotència de la meva voluntat.
Ara ja fa dies que la Krisztina es va aixecar del llit per primer cop després de l’operació. Exactament fa dos mesos i mig d’aquell esperat moment que no vaig poder presenciar quan, amb l’ajuda de les infermeres i molt a poc a poc, es va primer asseure al costat del llit i, al cap d’uns minuts, es va posar de peus per donar una volta al llit abans de tornar-se a estirar.
Vam tenir sort: després de l’accident va venir ràpidament una ambulància per portar-la sense perdre temps a l’hospital d’Oulu, al nord, el més gran de Finlàndia. Allà em van alliberar de seguida del pànic terrible que em causava la possibilitat que mai més tornés a caminar, que em torturava el cervell. El metge deia que el sotrac de l’accident no li havia afectat la medul·la mentre les llàgrimes es desbordaven encara en el meu rostre. Encara ara, quan hi penso, aquest record em supera i sense poder-ho evitar m’envaeix una por fosca i els ulls em comencen a picar. Però tenia una vèrtebra lumbar trencada i era possible que calgués operar. I així va ser, després de dos dies de patiment va entrar a quiròfan i en va sortir amb l’alleujament que la feina estàva feta i havia sortit bé. L’endemà jo vaig haver de tornar cap a Barcelona perquè comencava a treballar i ella es va quedar sola a l’hospital fins que la van poder traslladar amb transport especial cap aquí, cinc dies després.
Un cop junts a casa els núvols grisos van anar aclarint-se al comprobar com la rehabilitació seguia el seu procés i la Krisztina avançava a pas de gegant. Durant el mes i mig que vam passar junts ella va començar a sortir de casa. Anàvem a passejar una estoneta, també podia seure un temps al cotxe per anar a visitar l’àvia i els últims dies ja va agafar el transport públic. Quina il·lusió el dia que vam anar a la platja i aprofitant que la mar estàva tranquil·la s’hi va ficar a poc a poc!
Les imatges del moment de l’accident van anar enterrant-se per l’esforç i les ganes posades en la rehabilitació, per la il·lusió i la preocupació per ajudar a que la medicina cumplís la seva funció de la millor manera possible. I de mica en mica ens vam adonar que ja podíem recordar els moments bonics de l’aventura passada sense que un vidre fosc ho cobrís tot i n’eliminés els colors. Vam portar a revelar les fotos, vam reviure i admirar alguns dels episodis passats i ja vam començar a planejar el nostre futur viatge junts: Mèxic, Perú, el nord d’Àfrica, Rumania, l’Índia… qualsevol lloc era un bon lloc –ara bé, dins meu em deia i encara em dic que mai més seré capaç de conduir un cotxe amb ella asseguda al meu costat-.
Recordo com va començar l’aventura. Havíem rebut a casa propaganda de l’agència de viatges USIT Unlimited anunciant que, durant tres dies del mes de febrer, vendrien bitllets d’avió a preus molt rebaixats. Vam decidir aprofitar l’ocasió i ens vam enamorar d’una oferta que anunciava bitllets d’anada i tornada a Mèxic per 45.000 pessetes. Després de fer cua durant hores i hores, finalment, a les dues de la matinada del dia següent, ens va arribar el nostre torn. Però els bitllets per anar a Mèxic s’havien acabat, així que vam decidir volar cap a Estocolm per 32.000 pessetes cadascú. La Krisztina hi tenia amics que havia fet durant un any que hi havia estat com a au-pair a casa de la Walburga von Habsburg, la néta de l’últim emperador Austro-hongarès, i els volia tornar visitar. Jo també tenia una amiga finlandesa que em feia il·lusió tornar a veure. A més, els països nòrdics sempre m’havien atret i aquella es presentava com a una ocasió perfecta per a descobrir Escandinàvia.
Vam preparar el viatge anant a la Fira del Turisme que es fa cada any al Palau de Congressos de Montjuïc. Allà vam recollir informació i tríptics ens els estands de Finlàndia, Noruega i Suècia. També vam anar a buscar un parell de guies a la biblioteca que ens proporcionaven informació concreta de cada poble del país. Estàvem decidits a aprofitar el viatge al màxim. Ja que anàvem cap allà, havíem d’utilitzar l’ocasió per veure el màxim de coses que ens oferia el país ja que no sabíem quan hi podríem tornar. Com que jo tenia exàmens, la Krisztina va ser l’encarregada d’estudiar-se la informació en detall i dissenyar una ruta possible. Tot i això no volíem sentir-nos lligats a un recorregut prefixat, així que vam decidir que estaríem oberts a les sorpreses del viatge i aniríem acabant de definir el circuit sobre la marxa, depenent del que trobéssim un cop arribats al nostre destí i després de parlar amb la gent d’allà. Havíem sentit a parlar molt dels fjords però a mesura que anàvem llegint la informació que teníem, la cosa prometia cada vegada més.
Després d’estudiar la xarxa de transports públics ens vam decantar per llogar un cotxe. Llavors no podíem creure el perillós que podia resultar per a nosaltres aquesta opció. Hi havia punts a favor i en contra del cotxe o del tren. El tren era probablement més barat en principi, però no arribava a moltes parts de Noruega, el país que trobàvem més interessant per visitar. Ens haguéssim perdut tot el nord de la península i no cal dir que ens feia molta il·lusió arribar al Cap Nord, el punt més septentrional del continent europeu. El cotxe, a més, ens permetia dur l’equipatge necessari sense haver de patir pel pes i les molèsties.
La llibertat que ens oferien el cotxe i la tenda i la possibilitat de descobrir la gran riquesa natural d’aquests països ens entusiasmava. Volíem allunyar-nos de la civilització i sobretot desconnectar de les rutines i les obligacions fent allò que ens agradés més a cada moment. I si a més, tot això passava enmig d’un espectacular paisatge natural, la cosa prometia ser molt refrescant. Cal dir, però, que un viatge no és mai com té l’imagines, i si en alguns aspectés les espectatives són quimeres impossibles, en altres la realitat supera la fantasia i no la canviaries per res del món.
Des dels inicis del viatge ja sabíem que la nostra casa seria la tenda. Res d’hotels o d’albergs en els països més cars d’Europa, que no som múltimilionaris. Molta gent pensa que anar a Escandinàvia equival a gastar-se una fortuna, però si es viatja sense por a alguns inconvenients com dormir en una tenda i no poder dutxar-se cada dia, es pot visitar el país sense endeutar-se per tota la vida i fins i tot es pot arribar a aprofitar millor el viatge, veure més coses i viure més aventures. I és que el càmping lliure està permès per tot el país. Pots posar la tenda allà on vols, mentre sigui a una certa distància mínima de qualsevol casa i no et trobis dins d’una propietat ballada.
A nosaltres 24 dies d’experiències als països dels víkings i dels lapons ens va costar 150.000 pessetes per barba, comptant el bitllet d’avió i totes les despeses; i això que només érem dos compartint el cotxe llogat, que es pot estalviar més omplint-lo amb més gent. En aquest relat trobareu alguns consells una mica sorprenents, alguns dels quals només són aptes per als més necessitats, per estàlviar-se diners a Noruega, país on es paga pràcticament per a tot.
Finalment es van acabar els exàmens i el dia 5 de juliol vam pujar a l’avió que ens portava al paradís. Després d’un viatge tranquil i sense incidents on el que més ens va sorprendre va ser la técnologia dels avions de la Finnair, vam arribar al nostre destí. Per anar de l’aeroport al centre d’Estocolm vam agafar el tren Arlanda Express, paradigma de dues característiques de Suècia: una és la tecnologia, viatjar en aquell tren era com si no haguéssim sortit de l’avió, amb pantalles de televisió extraplanes de cristall líquid dins dels vagons, i cap d’elles trencades per actés de gamberrisme; l’altra caractérística és la frase: “està bé però la propera vegada cal fer-ho d’una altra manera”. És una frase que vam sentir més d’una vegada sempre que havíem comès alguna infracció involuntària, o demanàvem algun favor especial a algun funcionari. En aquest cas havíem comprat un bitllet de tren amb tarifa d’estudiants sense saber que el carnet jove no servia. En comptes d’ “ara heu de pagar multa” i males cares, educació indulgent i la frase “la propera vegada ja ho sabeu”. Per cert, és important fer-se el carnet internacional d’estudiant ISIC ja que és l’únic que serveix per obtenir descomptes en els transports i en els museus.
Només de sortir de l’estació de tren se’ns va trencar el primer mite del nostre viatge: el que diu que en aquests països no fa mai calor, ni tan sols a l’estiu. L’escalfor d’aquell sol, que més que un sol era una estufa perquè torrava de valent, ens va fer arremangar els pantalons llargs que duiem i ens va deixar de seguida ben esgotats, tal i com anàvem de carregats amb les nostres motxilles. Feia més calor que a Barcelona, i nosaltres que anàvem preparats pels núvols i la pluja! Però d’això també en trobaríem més endavant.
De seguida vam buscar un parc amb una mica d’ombra per recobrar les forces. I no ens va costar gaire trobar-lo, darrera mateix de l’estació de tren n’hi havia un al costat d’un dels canals que converteixen en un puzzle aquesta ciutat situada sobre un munt d’illes, a la costa de la mar Bàltica. Ens estirem totalment exhausts sobre l’herba i comencem a notar una cosa estranya. Tenim gent a la vora, pel canal passen barques i a l’altra cantó de l’aigua hi ha gent que passeja patinant, en bicicleta o a peu i no se sent ni el brunzir d’una mosca. Més ben dit, el brunzir de la mosca que no ens vol deixar dormir tranquils se sent perfectament perquè sembla que hagin baixat el volum al mínim a la gent que hi ha per allà. Estem just a tocar d’uns pisos i no se sent ni una ràdio amb el volum estrident, ni gent parlant fort, rient o cridant, ni el soroll del tub d’escapament d’un ciclomotor que es pensa que competeix en el circuit de Montmeló. Quin descans. Més que a la capital d’un país sembla que ens trobem en un petit poble d’estiueig amagat a les muntanyes durant el mes d’agost, o en una cala perduda de l’illa de Menorca a primera hora del matí.
Després de passejar una estona per una ciutat que ja coneixíem i que tampoc té res d’espectacular i després de fer-nos el carnet ISIC d’estudiants, com que ja s’havia fet tard vam agafar el tren per anar a casa d’uns amics hongaresos que volíem visitar.
Vivien a la periferia d’Estocolm, en un barri per inmigrants. En aquells pisos hi vivia gent de totes les nacionalitats i continents; és força gent la que, tot i els inconvenients del clima, atrets per l’alt nivell de vida i les garanties de seguretat i dignitat econòmica que ofereix la seguretat social del país, emigra a Suècia empesa per les necessitats i les tragèdies personals i col·lectives. Tot i ser un barri destinat a la gent més pobra, ens va sorpendre el que vam veure. Imaginàvem edificis plens de pintades, atapeïts els uns sobre els altres en barris lletjos i pelats. En canvi, allò eren uns blocs de pisos, sí, però al mig d’un bosc i al costat d’una escola amb uns camps d’esbarjo magnífics. Semblava més un bloc d’apartaments en una urbanització d’estiueig que els suburbis d’una capital.
Val a dir, però, que la societat sueca, segons el que ens van comentar i el que vam veure, tot i que proporciona a la gent inmigrada la possibilitat de dur una vida digna, no permet gaire la barreja ni facilita la integració real d’aquesta gent dins la comunitat, ja que normalment acaben adquirint un estatut a part de la resta. Els inmigrants solen tenir acces a un tipus de feina de categoria social inferior. Si tenen la mateixa feina, llavors el salari es més baix. I quan aconsegueixen la mateixa feina i igual salari, els manca per assolir el mateix reconeixement social.
Un dels dies que vam passar a casa dels nostres amics hongaresos en János i la Vera, ens van dur a passejar per un barri que no estava ni a un quilòmetre de casa seva. S’havia de creuar un tros de bosc i llavors arribaves a un barri de suecs. Allà no hi vivien inmigrants. En comptes de pisos, tot eren casetes individuals de color vermell, les unes gairebé enganxades a les altres, d’una sola planta, amb un garatge pel cotxe i un cobert per a les eines. En el parc, en comptes de nens magrebins hi havia nens rossos com la palla asseguts als gronxadors. Aquell espectacle, aquella separació tot i ser tan a prop els uns dels altres no ens va agradar gaire. Són coses que probablement no hauríem descobert si no ens hi haguéssin portat els nostres amics.
Però aquest passeig el vam fer el quart dia, just abans de marxar cap a Noruega. El nostre primer dia a Suècia encara ens va guardar una sorpresa més. Després de sopar, xerrant xerrant, començàvem a sentir-nos cansats. Per la claror que entrava de fora devien ser quarts de deu del vespre. Era d’hora, doncs, però és clar, ens havíem llevat ben de matí i ja se sap, els viatges cansen. Quan vaig mirar el rellotge vaig pensar que s’havia espatllat, o que calia canviar-li l’hora per la qüestió dels meridians. Res d’això, eren quarts de dues de la matinada, el que passa és que, com ja se sap, a Escandinàvia a l’estiu hi ha moltes hores de llum. Així que vam tenir nit només de quarts de dues a quarts de quatre de la matinada. La resta de la nit va ser capvespre o matí. Aquest tema de la llum no va deixar de sorprendre’ns durant tot el viatge i és realment una cosa molt positiva. No em molestaria gens que funcionés així durant tot l’any.
Els quatre dies següents els vam passar visitant diferents amics que teníem pel voltant d’Estocolm i buscant un cotxe que estigués bé de preu per llogar. Finalment en vam trobar un que estava molt bé a la sucursal que Hertz té a Eskilstuna (Suècia): un Renault Mégane nou de trinca per només 80.000 pessetes amb quilometratge il·limitat durant 18 dies. Perfecte. I el dia 10, després de carregar el cotxe de menjar, que a Noruega tot és més car, ens vam posar en ruta.
10 de juliol. Conduir per Suècia es una delícia. El marge de les carreteres és molt ample i en les vies amb un sol carril per sentit, els cotxes es fan a un costat per deixar-te passar quan arribes per darrera a més velocitat. Quin gust conduir sense preocupar-te de fer cap adelantament ni cap maniobra. Tu senzillament segueixes recte i els altres cotxes es van apartant.
I arribes a Noruega i notes el canvi de forma sobtada. Aquest és un dels altres prejudicis que canvien radicalment un cop coneixes el país. Tenint en compte la riquesa d’aquest estat i la fama de desenvolupament i serveis que precedeix aquests països un s’imagina les carreteres de Noruega fetes amb els millors materials, preparades per a resistir les inclemències del temps i perquè els conductors hi condueixin comodament. Res més lluny de la realitat. Si el limit màxim de velocitat és de 90 km/h en qualsevol via no és perquè sigui el resultat d’una mesura preventiva causada per un gran recel en la seguretat. És que normalment resulta impossible ultrapassar aquesta velocitat. I si us pregunteu per les autopistes no cal que ho feu, perquè es pot dir que no n’hi ha. Només deixar Suècia vam entrar en un complicat sistema de revolts que posaven a prova la direcció del cotxe. Realment el viatge va ser un rally, era com conduir tota l’estona per les carreteres veïnals dels Pirienus, fins i tot quan anaves per les suposades carreteres principals. Les carreteres resseguien tota l’estona la intrincada geografia dels fjords i les muntanyes, com si de dibuixar el seu perfil es tractés. I el país sencer està fet de fjords; tenint en compte que Noruega és una franja de terra estreta però molt llarga, que fa uns 3.000 kilòmetres de punta a punta, sempre amb el mar al cantó. I esperant, esperant que allò només fos la carretera que comunicava la frontera amb l’autopista, vam arribar a Oslo. I allà, a pagar peatge.
Nosaltres ja sabíem que a Noruega hi havia vies on calia pagar peatge, però ens imaginàvem que almenys rebríem una bona autopista a canvi, i que estaria senyalitzat. Doncs res d’això. Per sort, la majoria de carreteres són gratuites. Només cal pagar peatge en la majoria de tunels submarins que comuniquen les diferents illes on s’estableixen els pobles i ciutats de la costa, en alguns ponts, en els accessos a les principals ciutats i en tots els ferris que obligatòriament has d’utilitzar si viatges pel país.
Un cop a la capital de Noruega, ja al vespre, se’ns presentava el problema de decidir on dormiríem. I mentre ens ho estàvem pensant se’ns va acostar un noi en una gasolinera de la ciutat i ens va preguntar si ens podia ajudar. De seguida es va oferir per guiar-nos fins a un indret on podríem acampar aquella nit, així que el vam seguir amb el cotxe. I quina va ser la nostra sorpresa quan ens va deixar dalt d’una muntanyeta de la ciutat, a l’entrada mateixa de Holmenkollen, el famós trampolí d’esquí. I allà mateix vam acampar, dins un bosquet a dos minuts a peu del trampolí. Era ben bé com si haguéssim acampat a dalt de la muntanya de Montjuïc, davant mateix del castell. I així va ser com vam descobrir que no calia patir per l’allotjament, que podíem acampar on fos, fins i tot dins les ciutats. L’endemà quan ens vam llevar vam gaudir de l’espectacle de veure l’aparcament del trampolí ple d’autocars de turistes, la majoria japonesos, a cent metres d’on havíem acampat.
11 de juliol. Oslo poca cosa tenia per oferir. El que realment valia la pena de la ciutat era el museu del pintor post-impressionista Edvard Munch. També vam visitar un museu, el Víkingskipshuset, que contenia tres vaixells víkings utilitzats com a tombes de tres notables víkings i explicava una mica la historia d’aquest poble. Hi havia un altre museu, el Norsk Folkemuseum d’artesania popular i folklore, que també semblava interessant, però vam decidir no entretenir-nos i continuar el viatge. El temps d’aquell dia va ser el que ens va acompanyar la major part de la nostra estança per terres noruegues: pluja i fresca pel matí, sol i bon temps a la tarda. Per desgràcia a vegades això ens anava malament perquè la majoria de museus i botigues tancaven a les quatre de la tarda i alguns ja ho feien a les dues, mentre que nosaltres solíem dormir fins tard, fins que parés de ploure, i aleshores recollíem la tenda i anàvem a visitar la ciutat. Però llavors ja no ens quedava gaire estona per veure museus abans que els tanquessin. I en canvi al vespre, quan podíem conduir perquè estava tot tancat, era quan feia bon temps i llavors el sol ens molestava la vista per conduir perquè era molt baix. Però també és veritat que no ens hagués agradat conduir mentre plovia, ni posar la tenda sota d’un xàfec.
Aquell 11 de juliol al vespre va ser la nostra primera incursió a la realitat del país. Vam decidir no agafar la ruta principal per anar cap a Bergen i per carreteres comarcals vam anar atravessant pobles i boscos realment bonics. Les construccions d’aquella zona són realment pintoresques i recordo la emoció que ens va produir anar descobrint com totes les cases eren de fusta, algunes una vertadera obra d’artesania, amb motius tallats a la façana de gran qualitat i bellesa; i com pobles qualsevols que no apareixien a cap llista de llocs típics per visitar eren dignes de ser considerats museus a l’aire lliure. I és que l’artesania popular i el treball de la fusta en aquell país no és una curiositat folklòrica conservada aquí i allà per atreure el turista adinerat, sinó que és una tradició viva que la gent cultiva i practica pel mer amor a la bellesa. Les esglésies de fusta dels pobles no són una reminiscència del passat conservada amb grans esforços sinó que es una cosa pròpia dels pobles i del gust actual de la gent. Igual que les cases amb el teulat d’herba. Sí, cases el teulat de les quals està recobert tot de terra on hi creix herba i flors. Els noruecs tenen una gran consciència de l’entorn físic on es troben i el seu sentit estètic està en concordança amb aquesta consciència, per tant, qualsevol edificació que construeixen, es troba en perfecta harmonia estètica i espiritual amb l’entorn. Per aconseguir-ho utilitzen materials naturals trets de les proximitats, les dimensions dels edificis no són mai espectaculars i fins i tot les formes s’adapten al paisatge i a la vida de la natura.
Finalment el dia va acabar però més tard del que ens pensàvem. Recordo que a partir de les nou, quan el sol estava ja baix, just davant dels nostres ulls per incordiar mentre conduíem, que vaig començar a patir pensant que aviat es faria fosc i necessitàvem trobar un lloc per la tenda. Però a mesura que passaven els minuts i les hores, el sol seguia pràcticament al mateix lloc, fins que cap a quarts de dues de la matinada vam decidir parar per anar a dormir. Recordo que aquesta sensació enganyosa de patir perquè s’havia de fer fosc per després sorprendre’m de que això no passava em va durar uns quants dies. I és que el dia se’n va molt lentament allà a dalt. I com més al nord vas, doncs encara més triga a fer-se fosc. I a mesura que passaven els dies, quan ja m’hi havia acostumat, em donava una gran sensació de llibertat el fet que pugués muntar-me l’horari del dia com vulgués, decidint jo quan s’acabava i quantes hores el feia durar, sense que la fosca m’impedís de disfrutar de la bellesa del paisatge, a tothora embolcallat per la seguretat i l’energia que proporciona la llum.
12 de juliol. Va ser el dia que vam descobrir els fjords. Abans d’entrar a Bergen la carretera arribava a la punta d’Eidfjorden i resseguia l’aigua durant 60 quilòmetres. Després vam seguir veient aigua per tot arreu durant la resta del viatge. I és que fjords i muntanyes formen la geografia del país, i els pobles s’arrepleguen allà on poden, normalment a la costa i a les vores dels fjords.
Per descriure’ls a una persona que no hi ha estat mai jo diria que els fjords s’assemblen molt als llacs. Són llacs que es troben encallats entre muntanyes i muntanyoles, en general amb el pendent de les faldes força pronunciat. I no s’acaben mai, bé en una punta si, la que entra dins la terra. Però després continuen, com si d’un riu ample es tractés, però amb molts afluents, perquè els fjords tenen moltes ramificacions. I van seguint les curves de les valls, i s’amaguen darrera les parets de les muntanyes de tal manera que no formen mai una imatge massa espectacular perquè tu només els veus parcialment. Com si d’un llac es tractés. Això sí, encara que potser no són espectaculars, les seves aigües tranquil·les donen una certa pau al paisatge i a la vegada el color blau que s’escampa per aquí i per allà dóna un no sé què de llibertat i de naturalesa indomada.
Però el dia ens va delectar amb més varietat: abans d’arribar al primer fjord i poc després d’haver-nos llevat i iniciat la marxa, la carretera va començar a pujar i a pujar fins que va arribar a una collada. Els boscos de bedolls i pins van quedar enrera i el paisatge que se’ns oferia a la vista era completament pelat. Un parell de cases minúscules i cúbiques donaven un únic testimoni de presència humana. La seva petitesa i simplicitat donava fe de la fragilitat de tota vida humana en aquells paratges totalment dominats per la força i la duresa de les inclemències del vent, la pluja, la neu i el fred. Aquelles casones eren com petits búnquers dissimulats que volien passar desapercebuts. Però a mesura que la carretera tornava a baixar, els arbres tornaven a atrevir-se a treure el cap, primer tímidament i després amb tota la confiança. Aquell paisatge era un avanç del que seria el nord. Grans espais lliures que semblen governats pel vent i on l’home hi viu quasi com per una concessió de la natura, com per acte de gràcia dels titans de la naturalesa que només li permeten d’estar-s’hi si és resistent i discret.
Però entre paisatge i paisatge, després de passar per alguns poblets ajaguts a la falda dels acabaments tranquils i secrets dels fjords, finalment vam arribar a Bergen. Per a mi és sens dubte la ciutat més bonica i interessant del país. Tot i que vam arribar passades les sis, el mercat de peix, destinat en aquella epoca de l’any als turistes, encara era obert. Vam poder observar i tastar les múltiples varietats de peix i marisc fresc, fumat o assecat, que feien realment goig. I els pastissets de peix, realment delliciosos. Fins i tot vam poder tastar la carn de balena, que es més carn que no pas peix. A Bergen s’hi percebia l’activitat i l’energia d’una ciutat en creixement. A més, una visita pel Bryggen, el famós barri de la Hansa teutònica conservat en molt bon estat (sembla que és de les úniques coses, juntament amb algunes esglésies de fusta, que no van cremar els alemanys durant la II Guerra Mundial) ens va transportar al passat. Les seves cases totes de fusta amb el terra dels carrers estrets també de fusta et transportaven a l’Alaska de la febre de l’or. Un cop més vam poder passar la nit sense gastar ni una corona. I a més, la vista que se’ns oferia des de la porta de la nostra tenda plantada dalt d’uns dels turons de la ciutat, era una de les millors d’aquella vil·la.
13 de juliol. Després d’acabar de visitar la ciutat i disfrutar una estona més del passeig per aquells carrers tan encantadors vam seguir el viatge ja que teníem ancara molts quilòmetres per recórrer i menys temps del que hauríem desitjat per veure-ho tot. Aquell vespre vam visitar l’església de fusta (stavkirke) de Borgund, la més bonica del país, la típica construcció que surt a totes les postals i que fa pensar directament en els víkings. Com que eren les deu passades i l’acabaven de tancar, la vam visitar per fora només, però provablement tampoc hi hauríem entrat perquè costava una fortuna fer-ho. Ens vam anar adonant, i això es va confirmar durant tot el viatge, que Noruega (i també Finlàndia) estan ben equipades pel turisme, i a gairebé cada poble, per molt petit que sigui, s’hi pot trobar una oficina d’informació turística, cosa que és molt útil.
14 de juliol. Ens vam llevar i vam anar a dutxar-nos i a rentar la roba en un càmping que hi havia a la vora. No valia la pena perquè ens va costar una fortuna. Per desgràcia encara no havíem descobert que en algunes gasolineres hi havia dutxa i era realment econòmic. Fins i tot n’hi havia on era gratuït i no us penseu que eren brutes, que estem a Noruega i això no passa, home. Pel que fa al tema de la roba, en les ciutats es poden trobar bugaderies a bon preu.
Durant aquest dia vam descobrir un truc d’estalvi per a realment desesperats. Com que se’ns havien acabat els diners en metàl·lic i els bancs ja estàven tancats, vam demanar en el ferry de pagar amb targeta de crèdit. Per mandra a anar a la cabina del vaixell a fer el rebut de la targeta, com que tenien molta cua de cotxes, ens van dir que podíem passar, que no passava res. I així ens vam estalviar un ferry. Però l’endemà era un diumenge i vam haver de fer el mateix. En alguns vaixells ens deien que els donessim el que tinguessim, encara que no arribés al preu del bitllet i només en un lloc ens van cobrar amb la targeta. Des que vam descobrir el truc, no gens honrat per cert, a més d’un ferry ens hi vam acostar amb menys monedes de les que calia preguntant si acceptaven targeta i així ens vam estalviar més d’una i de dues valuoses corones.
Vam continuar el viatge per una carretera estretíssima que atravessava unes muntanyes amb un altiplà a dalt molt bonic i resulta que, un cop a dalt de tot ens vam trobar una barrera al mig del camí amb una caseta al costat on deia que s’havia de pagar perquè era un camí particular. Ja ho podrien haver posat en algun cartell abans de pujar, no? Era ben bé com una mena de burot. Més endavant vam visitar una altra esglesia de fusta, a Urnes, amb un interior quasi bé més bonic que l’exterior, situada en un paisatge encara més encantador. Al final de la carretera vam creuar el fjord en ferry (per cert, en els ferris paga també cada passatger del cotxe, a part del cotxe) i vam continuar fins a aturar-nos al glaciar de Jostedalsbreen, el més gran d’Europa. Només vam poder acostar-nos en una punta així que no vam poder contemplar la seva magnitud, però va ser bonic veure els tons blavosos que té un glaciar i també va ser interessant saber que en questió de 50 anys ha disminuït molt el seu tamany. Als països nòrdics la gent està força preocupada per les conseqüències de la pol·lució i el canvi climàtic. I tenen raó d’estar-ho.
15 de juliol. Aquest dia el vam aprofitar fent un dels recorreguts en vaixell més bonics per un fjord, el Geirangerfjorden, envoltats de parets de muntanya on, en algunes cases que hi havia hagut a dalt de tot d’aquestes parets, lligaven les criatures amb llargues cordes mentre jugaven perquè no caiguessin pel precipici. Un cop a terra ferma vam seguir gaudint d’unes vistes magnífiques, aquest cop des de dalt, ja que la carretera pujava per l’altre costat del fjord. A la tarda vam arribar a la regió coneguda amb el nom de Trollstigen per les seves muntanyes altes amb formes monstruoses.
16 de juliol. No sé si era o no la terra dels Trolls, però el cas és que no en vam veure cap. Ara, la carretera que baixava la vall feia realment por pels seus revolts de més de 180 graus i, de fet, està considerada una atracció turística. Vam voler aprofitar el dia per deixar el cotxe i fer una excursió per aquelles muntanyes tan magnífiques, però no vam tenir sort amb el dia, feia boira i no vam saber trobar el camí. Després d’unes hores de buscar-lo, vam tornar per comprovar que ens havíem equivocat just al principi, però no valia la pena fer l’excursió perquè no es veia res. En canvi, havíem aconseguit veure una perdiu de muntanya i les seves cries.
Al vespre vam arribar a Ålesund, ciutat coneguda per la seva arquitectura modernista, encara que, si voleu que us digui la veritat, com Gaudí no hi ha res. Jo, en canvi, la recordaré per la seva extraordinària bellesa, tota rodejada d’aigua, ben bé entrant a l’oceà obert i per una magnífica posta de sol, la més bonica que vam veure durant aquells dies. A més, aquella tranquilla ciutat de pescadors vivia en un clima festiu per l’arribada de la regata Cutty Shark, que cada any visita diferents llocs del món. I també vam fer-hi dos amics d’allà, amb qui vam poder xerrar una bona estona.
17 de juliol . Aquest va ser el dia de la costa nòrdica, feréstega i inhòspita. Una costa pelada, amb molt de vent, que donava directament a un oceà que feia temor. La costa dels valents pescadors solitaris del nord. Aquí ja no es veien pobles amb prou feines, i els que hi havia eren tan sols quatre cases ara, això si, amb la seva església de fusta. Una carretera, l’Atlanterhavsveien , passa per sobre el mar durant una estona, unint tres o quatre illots entre ells.
18 de juliol. Pel matí vam arribar a Trondheim, l’antiga capital del país abans que el rei de Dinamarca convertís el país al protestantisme i traspassés la capitalitat a Cristiania, ciutat que en el segle XX va passar a anomenar-se Oslo. Trondheim havia sigut un centre religiós i universitari i va ser per tal de minvar la força que tenia l’església catòlica de la ciutat que el rei va traslladar la capitalitat del país. La magnífica catedral gòtica de Nidaros, una raresa en aquelles terres d’esglesioles de fusta, situa ràpidament el turista. A Trondheim hi ha un museu que val realment la pena de visitar: el museu d’història de la ciutat. Situat en diferents edificis, conté escenificacions de la vida en èpoques passades, així com col·leccions d’objectes, etc. És una bona ocasió per conèixer bé la història del país i fer-ho d’una forma gens aburrida. També es molt bonica la zona del riu, amb cases antigues que se sostenen fràgilment sobre pals clavats a l’aigua. És curiós el servei de bicicletes gratuites que hi ha aparcades a la ciutat. Com amb els carros del supermecat, quan les tornes al lloc la màquina et retorna la moneda, val la pena aprofitar-ho. Després de mullar-nos en el dia mig plujós de Trondheim, a la tarda vam enfilar carretera amunt. Ja ens trobàvem al Nordland, la terra del nord, i les carreteres comencaven a ser més rectes i transitables. Poques coses hi havia per veure aquí, així que vam poder avançar força quilòmetres.
19 de juliol. El dia que vam arribar al cercle polar àrtic, va ser un dia dedicat exclusivament a fer quilòmetres. Finalment al vespre vam arribar a Bodo, el poble d’on sortiria el ferry cap a les illes Lofoten. A uns 20 quilòmetres de Bodo hi ha una atracció turística, uns remolins anomenats Tidevannstrom, formats per un pas estret entre les aigues de dos fjords, que atreuen turistes curiosos. Nosaltres, com que ens sobrava temps abans que marxés el ferry, ens hi vam deixar caure, equipats amb un fil de pescar, uns quants hams i l’esperança de sopar peix fresc, després d’haver escoltat els comentaris de l’amo d’una gasolinera, que casualment també venia hormeigs de pesca, afirmant que era tant fàcil pescar en aquells corrents. Quan hi vam arribar el lloc era ple de persones equipades amb instruments més sofisticats, amb la mateixa esperança de pescar i probablement també amb més traça i, tot i això, no us penseu que pescaven gaire. Com podeu imaginar aquell vespre va ser l’únic que no vam sopar. Cap a les dues de la matinada vam pujar al ferry. No ens podem queixar aquesta vegada de la sort que vam tenir, doncs la norma és que s’ha de reservar plaça amb un dia d’antelació com a mínim. Però com que sobraven places per aquelles hores de la nit, finalment vam poder embarcar.
20 de juliol. Al cap d’unes hores de navegació vam arribar a les famoses Lofoten. Allò sí que va ser més o menys com ens ho esperàvem. Pobles petits gairebé caient sobre el mar, amb cases de color vermell o ocre sobre la roca o sobre els molls de fusta. Petites barquetes de pesca anclades al costat de les cases i un paisatge pelat, cobert només per herba i força escarpat. A la part de sota de les cases solia haber-hi un cobert amb bacallà posat a assecar penjant de les bigues. Eren els fruits de la pesca de primavera, quan el bacallà migra massivament vers aquelles aigües per fressar. Un dels pobles, Nusfjord, està considerat Patrimoni Universal de la Unesco i, tot passejant entre les seves cases, un es fa a la idea del poc que ha canviat la vida en aquelles illes al llarg del temps.
El dia va ser molt ventós, un vent fort i fred, gairebé feia por sortir del cotxe. Quan vam preguntar en un cafè què era allò ens van contestar que era el pa de cada dia, que ja hi estaven acostumats. A la nit vam arrivar a Tromso, l’anomenada París del nord. De nou vam poder acampar al mig de la ciutat, en un parc boscós. L’ambient d’aquella ciutat em va captivar, es notava realment que era una ciutat nòrdica. Moderna, gran, però molt espaiosa i plena d’una gran tranquil·litat i silenci. És una ciutat universitaria, la més septentrional d’Europa, i en certa manera es nota per la gran modernitat de la ciutat i un cert aire de juventut que s’hi respira. Les principals atraccions de la ciutat són la seva moderna i famosíssima església coneguda com El salt d’aigua de gel, els túnels que atravessen la ciutat, autèntica xarxa de carreteres subtrrànies que ens va cridar la curiositat i finalment el museu de Tromso, que vam visitar l’endemà.
21 de juliol. Vam llevar-nos, vam voltar una mica pel centre de la ciutat i vam visitar el museu, on hi vam trobar una bonica exposició sobre la cultura lapona, tant pel que fa a les seves tradicions com a l’actual moviment de recuperació de la cultura i dels seus drets. Després vam seguir la nostra ruta cap al nord per una carretera molt bonica que seguia la costa, amb uns paisatges espectaculars acompanyats de les llums capritxoses del sol i els núvols, que escenificaven uns ambients quasi divins. A la nit, passades les 12 vam arribar a Alta i ens vam aturar davant d’un museu on hi havia gravats prehistòrics considerats Patrimoni Universal protegit per la Unesco. Mentre decidíem si seguíem o esperàvem per visitar-lo l’endemà, un grup d’italians que entraven al seu cotxe, aparcat al costat del nostre, ens va dir que acabaven de visitar el museu. Com que ja era tancat quan havien arribat –el museu tanca a les onze de la nit- i els gravats eren a l’aire lliure, havien decidit entrar a veure’ls. I així ho vam fer nosaltres també. I, de fet, no hi havia cap tanca ni res per l’estil. El caminet que seguia el recorregut no estava barrat i tampoc hi havia cap vigilant que prohibís l’entrada. D’aquesta manera vam poder veure tots els gravats a la roca sense pagar ni un duro. Per cert, la història d’aquest lloc és força curiosa. Tots aquests gravats d’animals i barques de pesca fa només uns cinquanta anys que s’han descobert i això que eren a l’aire lliure. I resulta que tenen més de 6.000 anys d’antiguitat!
22 de juliol. Aquest dia també vam decidir aparcar una estona el cotxe i caminar una miqueta. Vam fer una excursió al canyó del riu Altaelva Alaheaieatnu que va ser interessant, més que per la vista del propi canyó, pel tros que vam caminar abans d’arribar-hi. Allò era tundra vertadera, un altiplà d’herba, infinit per tots els seus costats, que a cada pas feia el soroll del xip-xap del caminar sobre el fang.
Una mica més amunt d’Alta, a Hammerfest, el port més nòrdic d’Europa –en aquesta zona cada cosa és la més nòrdica- vam veure els primers rens, i a partir d’aquell moment en vam seguir veient més i més. Animals curiosos els rens. Tenen més por de les persones i de les càmares de fotografiar que dels cotxes.
Aquell dia vam continuar decidits a arribar al Cap Nord i així va ser. No ens van faltar dubtes, sobretot després d’haver llegit en una guia que no valia la pena l’esforç d’arribar-hi i després de saber també que havíem de pagar unes 7.000 pessetes per arribar, a través d’un tunel submarí, a l’illa on es trobava el conegut extrem. Al final vam pagar els diners i crec que va valer la pena. El que no vam voler pagar era el peatge per accedir a la punta del Cap Nord. Vam deixar el cotxe a un costat de la carretera i vam fer caminant els 50 metres que ens separaven del punt més septentrional d’Europa. Sense fer cas de les botigues i la resta de parafernàlia muntada pel turista, la visió de l’acabament de la terra feia volar la imaginació. El sol de mitjanit no el vam veure, ni aquell dia ni cap altre, perquè sempre estava ennuvolat aquelles hores. Però sí que vam veure els raigs de sol que s’obrien camí a través del cel ple de núvols i que il·luminàven aquell mar que no duia enlloc, darrera del qual ja no hi ha res.
Demà deixarem el país i haurem vist centenars d’exemplars des del dia que vam entrar a Noruega de l’animal més famós del país: l’ant. Cada cent metres en un senyal de perill de la carretera, a totes les botigues de records en incomptables formats, enganxats a la majoria de cotxes en una enganxina, les seves banyes penjades decorant les façanes de les cases… però ni un de sol al natural. En tot el viatge en vaig veure tres, i això va ser a Suècia.
23 de juliol. Canvi de país i de paisatge. Com si la naturalesa fos sàbia, tan bon punt creuem la frontera comencen els boscos sense fi de pins immensos, solament interromputs pels llacs que esquitxen el país i que fan el mateix paper que els fjords de Noruega: pintar el paisatge de colors blaus. També les carreteres canvien. Deixen de ser tortuoses per convertir-se en rectes infinites. Una cosa no canvia: com passava abans de creuar la frontera, de tant en tant es veuen parades de lapons venent objectes d’artesania. Es desfà un altre mite: no veiem ni rastre dels temuts mosquits de Finlàndia. Sembla que hem tingut sort.
24 de juliol. El dia fatídic va començar bé com qualsevol altre. Després d’una aturada a Ivalo i més tard a Rovaniemi, famosa per ser la suposada llar del Pare Nadal, vam dirigir-nos a Tornio, a la frontera amb Suècia, on hi ha una església digne de ser vista. Molt a prop de Tornio, a Kukkolankoski, vam observar com els pescadors agafaven truites en els ràpids del riu d’una forma molt senzilla: ficaven i treien els seus xalabrets dins l’aigua amb un ritme monòton i, de tant en tant, la sort els portava una truita dins el xalabret. Després de pescar vam veure com tots els pescadors es repartien el botí a parts iguals, independentment del que hagués pescat cadascú, d’aquesta manera no s’havien de barallar per les millors hores i zones de pesca. Aprofitant el bon dia que feia vam tenir el coratge de ficar-nos a l’aigua freda d’aquell riu. I vam ser els únics a fer-ho. Al cap de mitja hora, conduia en direcció cap a Oulu, només uns vint quilòmetres ens separaven d’aquella ciutat on pensavem aturar-nos a posar la tenda. La carretera era recta, no hi havia amb prou feines cotxes i la Krisztina es va posar a llegir la guia de Finlàndia per decidir quins llocs visitaríem durant els pocs dies que ens quedaven. Era una guia realment molt mal escrita, que diu sempre el mateix de tots els pobles. M’havia de concentrar molt per seguir el que deia i entendre-ho tot i aleshores em va passar com a la facultat, quan un professor s’explica realment molt malament i tu intentes concentrar-te molt per tal de poder entendre el que diu i treure’n el més important. Fas un esforç tan gran i el que diu és tan recargolat i poc interessant, que sense adonar-te’n el cervell desconnecta i et trobes pensant en una altra cosa i escrivint en el paper un parell de paraules sense sentit, i a vegades tanques sense adonar-te els ulls durant un segon, només un segon de no res, una fracció de segon i aleshores…
Aleshores sento el soroll de la grava sota les rodes, el crit de la Krisztina, obro els ulls i veig que sortim cap a la dreta, cop de volant a l’esquerra i el cotxe perd el control. Tot passa molt ràpid, sortim volant per l’esquerra, directes contra la paret de la muntanya, el cotxe gira com en una muntanya russa i queda del revés. I després, el drama que he vist tantes vegades aquest estiu mentre treballava a l’hospital: crits de dolor, ambulància, hospital, plors…
25, 26 i 27 de juliol. A l’habitació de l’hospital, esperant l’operació. La operen i surt tot bé.
28 de juliol. A la tarda agafo l’autobús cap a Estocolm. Deixo sola la Krisztina.
29 de juliol. S’ha acabat el viatge de cop. Un assumpte més important ocupa la meva ment.

La Krisztina ha hagut de marxar ara a estudiar a Hongria, el seu país natal, on comença un nou curs a l’Acadèmia de música de Budapest. I jo he vingut a Irlanda del Nord dins el programa Sòcrates-Erasmus d’intercanvi entre universitats europees. El mes que porto aquí l’he viscut intensament i sense tenir massa temps per pensar en l’absència de l’amor i en l’enyorança. Però cada cop que ella m’envia un missatge electrònic o sento la seva veu a l’auricular de la cabina telefònica el món se’m cau als peus i m’envaeix una tristesa imparable que fa que els núvols i la pluja d’Irlanda penetrin dins meu i em deixin tot fosc i xop per sota la pell. I és que ara que no la puc veure sembla que la recuperació no avanci. És clar que sé que després dels progressos de les primeres setmanes la cosa s’estanca momentàniament i avança amb un ritme menys apreciable. Però voldria que ja estigues bé i m’espanta sentir que encara es cansa de seguida si camina massa estona, que de tant en tant li fa mal l’esquena, que no pot girar el tors de cantó i que haurà d’estar quatre setmanes en una clínica de rehabilitació; em dóna la sensació que no millora. I tampoc no m’ajuda el fet que no la puc veure en el dia a dia, no tinc ocasió d’apreciar els petits canvis positius que donen esperança, ni veig l’optimisme de la seva cara quan se sent millor i nota com va millorant la seva qualitat de vida. I tampoc tinc l’alegria de la seva companyia per superar els moments difícils. Cada notícia que m’arriba des d’Hongira sobre el seu estat em fa xocar de cop contra la crua realitat que la meva imaginació voldria esborrar i fer avançar fins que la Krisztina estigui ja recuperada o fer retrocedir fins abans de l’accident. Ara ja no veig a tothora les imatges del cotxe volant per anar a xocar frontalment contra la muntanya i els vidres esquerdats i el món del revés després d’haver volcat. Tot això forma part del passat. Però el que ara veig i no em deixa tranquil són les conseqüències de l’accident, més greus que un cotxe aixafat: veig els ferros que la Krisztina porta per dintre l’esquena; la veig a ella movent-se amb precaució; la veig a casa, descansant perquè de moment no pot estar-se massa estona feinejant, mentre es perd les classes a l’Acadèmia de música: la veig aïllada del món en l’oasi de la clinica de rehabilitació a les afores de Budapest, lluny de la família i dels amics, i la veig resignada a mirar i a llegir quan els altres juguen al frontó. I veig una altra cosa que és segura: ja mai més no podrem agafar les motxilles, carregar-les bén carregades i pujar al tren per escalar les altes muntanyes del Pirineu. La seva esquena no ho resistiria.
I tot per culpa d’aquell trist segon quan em vaig adormir. Mai, ni tan sols ara, m’hagués pogut imaginar que això em podia passar a mi.
FI

Monday, November 19, 2001
Hello again.
I have to talk about a program, Adobe Go live, for making web pages. First of all you must know that the computer, when dealing with the internet, it talks a language called HTML. So any time you want to tell the computer anything to do in a web page, you must talk this language too.
This language has some particular instructions like, for instance, if you want the computer to write something in bold, like my name Marçal, you have to tell him that way: <> Marçal < / b > (actually you shouldn't write any space between the b and these signs / > <. But I had to because otherwise you don't see the commands but only my name in bold). This is a command in HTML and in this case the computer will understand that it has to write my name Marcal in bold, like this: Marçal. Now I've written these commands <> < / b >, before and after my name, but you actually can't see it because the computer understands that it only has to write my name, and do it in bold style.
If you want the computer to do other things like link one word to a specific internet address, you have to use other commands. This means that before planning to design any web-page you have to learn the HTML language, in order to be able to tell the computer what to do, in a language that it can understand.
But don’t worry, luckily computer programmers have design software to make life much easier to those who are, like me, too lazy to memorize such new commands of the HTML language. And programs like Adobe Go live, or Microsoft Word allows you make a web-page without knowing HTML language, because the program itself convert the normal commands and functions of a standard word processor to the HTML commands. Good, isn’t it? Therefore, anybody can design a web page now and avoid long hours of studying a new computer language.
In our class we are learning how to use Adobe Go Life. Because although you don’t need to know HTML language, there are some functions of the program you must know in order top make a complete web page. Probably Word is easier to use, but is not as powerful as Go Life.
One of the most interesting things of the program is that Adobe Go Life allows you see and work in one of its screens the commands in HTML language. So though you can work as using a word processor, you can learn at the same time some HTML commands if you are interested on it.
I very much excited by the fact that me myself can become one of these people that are able to put something in the internet, and in fact that are able to design the way it looks like. And then everybody around the world can see your creation, if they are interested on it. It gives you the feeling of power in your hand, the feeling of having voice that can be heard. It’s exciting.
About the lessons I have only one complain. I feel that we go very slowly. I would like the lessons to be more intensive and to better use our time learning more things. But at the same time I understand that there are some people in the class that know even less than I do about computers, and they need a slow rhythm in order to follow the instructions.
Next time I’ll talk about what I think of Dr. Fleming speech about hackers and the current times.